No l'aparquis, ell no ho faria

Més d'un ja deu haver llegit/sentit la noticia que en el centre comercial Gran Via 2 ha obert un espai destinat per aparcar el marit. No he dubtat ni un segon, que si per exemple, qui oferís el servei fos el Camp Nou i es tractés d'un "aparcamullers", saltaria més d'una associació en defensa de la dignitat i de l'honor de la dona maltractada. Però no és el cas i ja els hi esta bé. El que no entenc molt bé és la finalitat del servei en si. En principi es tracta d'una sala de relax on hi han varis sofàs, una tele i varies revistes per passar l'estona. Fins aquí tot correcte. Ara bé, li cal a un home anar fins al centre comercial per veure la tele i/o fullejar unes revistes? Es que no ho pot fer en la intimitat i/o comoditat de la seva llar? Sospito que el servei en si no va dirigit als homes, sinó als calçonassos que no s'atreveixen a dir no a passar-se la tarda d'un dissabte comprant, entre els que m'hi incloc.

Una altre pregunta que em vaig fer va ser. "Si ens demanen que les acompanyem anar a comprar i només arribar ja ens aparquen, llavors perquè volen que hi anem?" Desenganyem-nos, no es perquè vulguin la nostra opinió quan s'estan emprovant alguna cosa. No senyor, perquè sinó no ens aparcarien, anirien a comprar i desprès ens recollirien. Ni tant sols es per pagar, perquè això es pot solucionar demanant-nos la targeta i així s'eviten el sentir allò de: "100 euros un pantalons? a la plaça són mes barats i tu me'n compres 5". L'única raó, es que només volen que hi anem per portar les bosses durant tota la tarda. Des de aquí proposo a la direcció de Gran Via 2, que si realment volen fer feliços als calçonassos, s'oblidin de l'aparcamarits i que inventin la figura de l'acompanyant. Un empleat del centre, que per un modest preu, els hi portés les bosses de les botigues al cotxe, alliberant així d'aquesta feixuga tasca als milers de calçonassos que deambulem per els seus passadissos i alhora ens podrem quedar a la nostra casa practicant el que més ens agrada: fer de Rodriguez. Més d'un ho pagaria.

Canviant de tema

Últimament he rebut forces comentaris de que només escric sobre esports. Bé, concretament només dos, però per un bloc modest com aquest, això és una multitud. Tal i com deia un expresident: "Vayase sr. Xbgras, vayase". ui, perdó m'he equivocat de cita: "Puedo prometer y prometo" que no hi escriure més sobre aquest tema en aquest bloc. Sinó que ho faré aqui. I per tal d'acomiadar-me tal i com déu mana, que millor que una cançó que vaig escoltar l'altre dia al Bar:

La cançó esta cantada per el Bakero, el Laudrup, el Txiki, el Koeman, l'Eusebio y l'Alexanco, inclosa en un disc titulat "Aquest any si!!!" i publicat el 1991. No cal dir, que tinc el disc i que reconec haver-lo escoltat més d'una vegada. Bé i més de dos.

Frank contra les cordes, moment de rematar-lo?

Ahir vaig llegir en el blog del RacoDC una entrada en la que reclamava la sortida de Frank Rijkaard i vaig comentar que no hi podia estar més en desacord. I a dia d'avui i només 24 hores desprès, encara penso el mateix. Veurem demà. Bàsicament per dues raons: Primera i fundamental, estem a Novembre i l'equip encara esta viu en totes les competicions. És moment per fer revolucions? No, això millor fer-ho a finals de temporada o com a revolsiu extrem en cas de vital necessitat.

I segona, val més boig conegut que savi per conèixer. Avui, llegeixes la prensa i surten noms com Capello, Mourinho, Van Basten, Lippi, Koeman, Valverde o fins i tot Clemente. Ens hem tornat tots bojos? Capello, Mourinho o Clemente? Pasarem de tenir un bomber, un entrenador amb mà esquerra, educat, intel·ligent, que sap tractar la prensa i la toreja com ell vol a un piróman, un entrenador amb poc tacte, groller, provocador i amb facilitat per enfrontar-se a la prensa i companys de professió.

Es que l'únic important és la victoria, no importa els mitjans, sinó el fi i si cal sortir amb 6 defenses es fa. Tot sigui per la victòria final. Es que es pot pensar que noms com Capello o Mourinho et garanteixen resultats immediats. Home, es sospitós que els dos encara estiguin a l'atur.

"Es que l'equip necessita mà dura, fa falta que algú doni un cop sobre la taula,..." són les frases que més es senten en les tertulies. Afegiria també la coletilla " i Frank es incapaç de fer-ho". Em recorda a quant no funciona la televisió, hi han dos formes d'afrontar l'averia: el que s'aixeca i pica al lateral de la tele esperant i desitjant que així s'arregli i el que es queda assentant el sofa dient que es cosa d'ells. Home ni una cosa ni l'altre.

Sòc de l'opinió que Frank s'ha de quedar fins a final de temporada i llavors ha d'entendre que ha arribat el final d'una etapa, que no vol dir fer-lo fora. O com a mínim s'ha de quedar fins que es tinguin opcions de guanyar quelcom, per respecte a una persona que ens ha donat títols i bon joc i per coherència a un projecte que a començaments de temporada era vàlid per tots. En el cas que no fos així i que hi hagués un revolució, sòc de l'opinió, tal i com escriu Enric Banyeres, d'apostar per Guardiola com a tècnic pont fins a final de temporada. Una persona així, no la poses pel seu curriculum, sinó per provar-lo i tenir-lo a la recàmera per si arriba el cas. Sinó el Barça B l'entrenaria un Quique Costas o un Pere Gratacós de la vida. I en finalitzar la temporada s'estudia si es continua amb el mateix entrenador o si es fitxa i/o s'inicia un projecte nou. Per si de cas, proposo dos noms: Ernesto Valverde i Michael Laudrup.

Valverde pel seu curriculum, perque portar l'Athletic a la Uefa i arribar a la final amb l'Espanyol no ho fa qualsevol. I menys amb un equip de cantera i de filosofia especial (Athletic) o amb un equip fet a base de cantera (Gorka, Jarque i Tamudo) i de retalls d'altres equips (Luis Garcia, Riera o Rufete). I Laudrup pel seu bon gust futbolistic i perque esta mantenint el tipus amb un Getafe amb moltes variacions respecte al del any passat i que a més juga a Europa.

Les dos serien apostes arriscades, però també ho ha ver en el seu dia el fitxatge de Rijkaard i no ens podem pas queixar.

La vida dóna sorpreses

Real com la vida...

Sento el retard, masses coses a fer i ens queda tan poc temps per fer-les, que cantava algú. No se si us passa a la resta de bloggers, però si mai algú s'inventés una màquina que transformi els pensaments en escrits, es faria d'or. Em passa sovint, que penso en un tema, el començo a escriure mentalment i fins i tot li corregeixo les faltes , per llavors arribar a casa i oblidar-me del tema i posar-me a fer altres coses.

Bé, al que anàvem, avui us parlaré d'una sèrie de TV britànica, que tot i que ja n'havia sentit a parlar, la vaig veure recomanada en un bloc cull nom no em vull enrecorda. La sèrie en qüestió es The IT Crowd i tracta sobre un departament d'informàtica d'una gran empresa format per una jefa que no en té ni idea, un tio vago i apalancat i un geek amb pinta de Steve Urkel. Lo que més m'agrada, guions i situacions surrealistes a part, es que em sento plenament identificat en el personatge del Roy. Sobretot, quant el truquen perquè hi ha un problema en algun ordinador, el primer que pregunta és: Has provat de parar-lo i tornar-lo a engegar? i si la resposta és afirmativa, torna a preguntar: Has mirat que estigui tot ben connectat? Quants cops en la meva vida m'he trobat en la mateixa situació i he fet exactament las dos mateixes preguntes...

Com a mostra, un botó: